Publicat el Deixa un comentari

Festa de Sant Cristòfor

Festa de Sant Cristòfor

Sant Cristòfor és el patró de viatgers i automobilistes, la seva persona ha estat venerada a Catalunya durant segles. La seva festa és el 10 de juliol i en aquesta ocasió, per descomptat, se celebra una petita festa.

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on email

Autora del text i fotografies del post: Raphaela Woerle  (@abseitsderramblas)

Explica la llegenda que Sant Cristóbal ve a Barcelona tots els anys aquest dia. Acompanyat pel Nen Jesús, que porta sobre les seves espatlles. El seu camí va des del port per les Rambles fins que misteriosament desapareix a la meitat del carrer. Aquells que tinguin la sort de trobar-se amb ell i amb el Nen Jesús tindran sort durant tot l’any que ve i no patiran una mort violenta.

Al carrer de Regomir de Barcelona hi ha una petita capella dedicada a Sant Cristòfor. Està una mica amagada i pot ser fàcilment passada per alt, especialment perquè el portal no sempre està obert i l’altar roman ocult als ulls de la gent que passa. La capella data del segle XV i va ser construïda en una antiga torre defensiva de la muralla romana. La petita capella va adquirir el seu aspecte actual en estil neogòtic durant una renovació a la fi del segle XIX.

Com la capella està situada en aquest carrer estret del barri antic barceloní, la missa anual se celebrava allí. Per a crear un ambient digne, els residents van decorar els seus balcons. En el mateix carrer es van instal·lar llocs de venda de brioixeria i dolços.

Aquests llocs van existir fins a 1906, quan els automobilistes van declarar a Sant Cristòfor el seu sant patró i van utilitzar tot l´espai dins del carreró quan van començar a passar els seus vehicles per la capella. Amb l’arribada de l’automòbil, es va començar a celebrar aquest día d´una manera especial. Un sacerdot va començar a beneir els vehicles el dia de Sant Cristòfor per a continuar el seu viatge sota la protecció del sant patró dels viatgers.

Al 1907, es van beneir fins a 10 cotxes i els artistes Santiago Rusiñol, Ramón Casas i Miquel Utrillo es van asseure en un d’aquests cotxes. Aquest costum encara existeix avui dia. Per a assegurar un bon viatge sota la protecció de Sant Cristòfor, un sacerdot beneeix els cotxes, motocicletes, bicicletes i altres vehicles amb aigua beneïda en aquest dia. Els vehicles serpentegen un a un per l’estret carreró, passant per la petita capella i el sacerdot que els dóna la benedicció. Com a record, els conductors reben una placa. En aquesta desfilada de vehicles, la majoria son cotxes clàssics i els conductors moltes vegades es vesteixen de la época del seu cotxe. Es mereix la pena buscar-se un lloc a prop de la capella per veure la benedicció de prop. 

Esdeveniments similars tenen lloc en altres parts de Catalunya, com Vilafranca del Penedès o Premià de Mar.

ACADÈMIA DC

Curs online
d’Instagram

Curs online iniciació a la fotografia digital

Curs online iniciació al vídeo digital

Curs online intermedi de fotografia digital

Curs online
de Darktable

Curs online
d’Openshot

Descobreix Catalunya va néixer com un perfil a Instagram i hem anat creixent fins a poder presentar aquesta web on volem donar cabuda a tot allò que tingui  a veure amb la fotografia i el nostre país.

Contacte

Publicat el Deixa un comentari

Excursió pels Gallecs

Excursió pels Gallecs

Espai Rural de Gallecs. Prepara l’objectiu, espectacle de colors a l’ocàs.

 

Un camp de blat pintat de groc. Temps. El fruit ara és vermell. Passen sol i lluna. Arrrela el vespre. La dansa dels ocells.

 

Què tenen les postes de sol que tant ens atreuen? Com si la llum fes màgia o com si es tractés d’un espectacle hipnòtic, l’ambient t’envolta d’una energia que ens commou especialment. 

Arriba l’estiu, les terrasses s’omplen de gom a gom, són setmanes de festivals, l’activitat és frenètica, pugen els decibels, tothom busca un oasi on refrescar-se…

 

Us proposo un espai que interpeŀla a parar, contemplar i reduir la marxa. El frenesí estival aquí no hi té cabuda. La temperatura comença a caure, la brisa t’acarona la pell, la llum difumina la imatge i ens regala una experiència per als cinc sentits. Parlo de Gallecs i les seves postes de sol.

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on email
Autora del text i fotografies del post: Lola Jones  (@lolajns)

Orígens

Pere Quart reflexionava: “En ma terra del Vallès, tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. Com el Vallès no hi ha res”.

Molt ha canviat el Vallès des de aleshores. La població s’ha urbanitzat i s’ha multiplicat en número. Autopistes i carreteres travessen camps com tall de falç que seguen l’herba. 

Ara bé, també hi ha motius d’alegria. Gallecs estava condemnat a ser una ciutat però gràcies a les constants lluites de pagesos, ecologistes i veïns de l’entorn, els espais verds han resistit. 

A l’octubre del 2009 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la inclusió de Gallecs al Pla d’espais d’interès natural amb la finalitat  de protegir un dels paisatges més característics de la plana del Vallès.

Diversitat

Gallecs el confirmen milers d’hectàrees de terreny agroforestal delimitat pels municipis de Mollet, Parets, Lliçà de Vall, Palau-Solità i Plegamans, Santa Perpètua de Mogoda i Montcada i Reixac.

L’espai, però, no només està constituït per un mosaic de camps de conreu, horts i boscos. També presenta interessos de caire patrimonial. L’ermita de Santa Maria (segle XII) d’estil romànic n’és un exemple.

Oasi de pau

 

Tot i que Gallecs està envoltat de naus industrials i l’Ap-7 hi és a tocar, és sinònim de minimalisme, delicadesa i acollida. És un estat d’ànim. Serenor, calma i espai de desconnexió per tornar a connectar. És rebel. Terra de vencedors.

Estiu i postes de sol

 

Salvant les evidents distàncies, Gallecs em recorda al paisatge dels camps d’arròs del Delta de l’Ebre. Cada estació es vesteix d’un color.

Alguns diuen que la millor època de Gallecs és a la primavera. S’omple de vida, desprèn alegria i les flors fan festa.

Cada estació és especial, i sense ànim de competir ni atribuir trofeus, jo em quedo amb les postes de sol. Especialment amb les d’estiu. Els rajos solars s’allarguen lentament, ens envolta la sensació d’uniformitat torrada i presenciem molt moviment agrícola. Les màquines recol·lectores treballen sense descans. 

Tenint en compte les característiques de la zona (manca d’ombres), els millors moments del dia per passejar i gaudir de l’espai, sense patir les altes temperatures pròpies d’estiu, són a primera hora del matí i quan comença a caure la nit. Recomano especialment aquest últim ja que és ideal per observar la festa de tonalitats daurades que ens ofereix el cel i que s’enllacen idealment amb els dels camps. 

Perfecció típica de la natura.

 

Gallecs és extens i els punts de vista són múltiples. D’una banda es divisa el Tibidabo. Seguint amb la línia de l’horitzó, cap a l’oest,  brota del no-res, i si el cel és clar i net, Montserrat. Sense abandonar la direcció, seguidament identifiquem la Mola.

 

Un exercici que proposo a tothom que hi vagi és, d’una banda mira cap a la Mola, punt exacte per on s’amaga el sol i després fer un gir de cent vuitanta graus. El paisatge és un altre. La nit i el dia es barallen, com si un i altre es resistissin a marxar. Dos perspectives independents amb uns simple volta de cap.

Les fotografies no necessiten retocs ni filtres. La natura et proporciona la imatge perfecte. 

És tot un espectacle.

El vespre no només és el moment ideal per treure la càmera i posar-se a jugar amb la llum i els contrastos. Gallecs no et decebrà quan tinguis ganes de fugir de la ciutat sense agafar el cotxe. Accesible. No hi trobaràs aglomeracions.

El pulmó verd que tan vital és per a una de les valls amb més contaminació.

Aquí no està permès deixar-se vèncer per l’estrès.

Fauna

 

El parc és ple de vida. A l’estiu surten a rebre’ns centenars de formigues. Processons infinites. I és que com bé explica el conte, treballaran tot l’estiu per fer front a l’hivern. Atura’t, ajupa’t i contempla-les.

Pels que cerquen caçar instantànies del vol del ocells hi trobaran aquí un espai privilegiat per l’obervació d’aus.

Els conills són els reis de Gallecs. Si no teniu pressa, espereu-vos fins que comenci a enfosquir-se el dia. És fàcil enxampar-los.

Depèn l’època de l’any també es veuen cavalls i ramats d’ovelles.

I per descomptat, és l’espai més apreciat dels veïns dels municipis propers per passejar tranquil·lament amb els gossos.

Activitats

 

El parc és ideal per caminar i relaxar-se però també és apte per als que volen més intensitat. Hi trobaràs tant corredors com ciclistes. 

També hi ha activitats per als més aventurers. Si aneu amb la canalla o sou coneixedors del Geocaching, dir-vos que hi ha més d’una trentena de “tresors”. Carrega el GPS al màxim perquè hi ha molta feina.

Recomanació audiovisual

 

Gallecs ha estat escenari del premiat documental “La Plaga” de la directora Neus Ballús. 

 

Informació addicional

 

www.espairuralgallecs.cat

www.aegallecs.cat

www.gallecs.cat

ACADÈMIA DC

Curs online
d’Instagram

Curs online iniciació a la fotografia digital

Curs online iniciació al vídeo digital

Curs online intermedi de fotografia digital

Curs online
de Darktable

Curs online
d’Openshot

Descobreix Catalunya va néixer com un perfil a Instagram i hem anat creixent fins a poder presentar aquesta web on volem donar cabuda a tot allò que tingui  a veure amb la fotografia i el nostre país.

Contacte

Publicat el Deixa un comentari

La Flama del Canigó

La Flama del Canigó

La Flama del Canigó és el símbol de Sant Joan als Països Catalans. S’encén cada any en el cim de la muntanya del Canigó, al sud de França, i des d’allí la hi transporten a les ciutats i als pobles dels Països Catalans. Aquesta tradició es remunta a l’any 1955, quan els membres de l’associació Cercle de Joves de Perpinyà van erigir una gran foguera per a Sant Joan en el cim del Canigó.

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
Share on whatsapp
Share on email

Autora del text i fotografies del post: Raphaela Woerle  (@abseitsderramblas)

El Canigó no va ser triat de forma arbitrària. Es van inspirar en el poema “Canigó” de Jacint Verdaguer, en el qual fades, bruixes i mags celebraven una festa similar. I en l’Edat mitjana, amb els seus 2.784 metres d’altura, la muntanya era considerada el pic més alt dels Pirineus catalans. Avui dia, els mesuraments precisos demostren que no és el pic més alt. Però el seu significat històric com a símbol nacional és indiscutible.

La idea d´agafar el foc de la foguera i portar-la des de Catalunya del Nord, com també es diu la regió de Perpinyà, a Catalunya es va posar en pràctica per primera vegada en 1966. La flama es va introduir a través de la frontera de contraban i es va distribuir a les ciutats i als pobles veïns amb el major secret. Dur a terme tal projecte era un joc perillós en els foscos anys de la dictadura. Des del principi, la flama va simbolitzar la cohesió dels pobles dels Països Catalans, ja que la regió que envolta Perpinyà pertany històricament a l’àmbit cultural català i havia estat atorgada a França des de 1659 per la Pau dels Pirineus després de la Guerra dels Segadors.

El cap de setmana anterior a Sant Joan, diversos grups de voluntaris, entre ells membres de clubs esportius, associacions culturals i grups polítics de tot el país, iniciaran la seva ascensió al Canigó. El dissabte a la tarda es reuneixen al peu de la muntanya i passen la nit en tendes de campanya. El diumenge al matí comença el primer ritual de Sant Joan: Els grups inicien l’ascens a peu fins al cim. Una vegada que arriben al cim, deixen una torxa, una llanterna o alguna cosa semblant en la qual està escrit el nom del seu poble natal, perquè no hi hagi confusió més endavant. Amb aquesta eina transportaran a flama a Catalunya.

Els pròxims preparatius es realitzaran el 22 de juny. Tres membres del Cercle de Joves de Perpinyà pugen al cim amb el foc de la flama eterna que crema al castell de Perpignan durant tot l’any. Aquest foc, que es manté al castell del barri antic de Perpinyà perquè no s’apagui, té el seu origen suposadament en la primera foguera en 1966.

A les 00.01 hores del 23 de juny, la foguera al cim del Canigó s’encén amb la flama eterna, i els grups que havien pujat les seves torxes uns dies abans tornen a pujar per a recuperar-les. S’encenen a la foguera i amb el descens es comença a portar el foc als seus respectius pobles fins al capvespre, perquè la foguera pugui ser encesa allí. El foc es distribueix a través d’una sofisticada cadena d’aprovisionament. No tothom encén la seva torxa directament al Canigó, sinó que espera en un punt estratègic al fet que els voluntaris recullin el foc i el portin al seu propi poble, des d’on es distribueix fins a la foguera més petita del barri més recòndit del poble més petit. Avui dia només hi ha unes poques fogueres que no estan enceses per la Flama del Canigó. S’estima que unes 30.000 fogueres són enceses cada any amb la flama.

Cada ciutat té la seva pròpia manera de rebre la flama. A Barcelona, per exemple, la flama arriba cada any el 23 de juny a la plaça central enfront de l’Ajuntament i a la Generalitat, a la Plaça Sant Jaume, on es rebuda per les autoritats, els Gegants de la ciutat i l’Àliga, i distribuïda des d’allí sota els sons de la cançó “Muntanyes de Canigó” als diferents barris.

ACADÈMIA DC

Curs online
d’Instagram

Curs online iniciació a la fotografia digital

Curs online iniciació al vídeo digital

Curs online intermedi de fotografia digital

Curs online
de Darktable

Curs online
d’Openshot

Descobreix Catalunya va néixer com un perfil a Instagram i hem anat creixent fins a poder presentar aquesta web on volem donar cabuda a tot allò que tingui  a veure amb la fotografia i el nostre país.

Contacte